domingo, 2 de agosto de 2009

Aldaya s'afona una volta més en el guano

Vinc de la "SeTmana BarraKuda" -respectaré el nom que se li ha donat- que es un festival de música "heavy" que es fa en el meu poble, Aldaya. Està dirigit per un grup de jóvens dits els "InKiets" -torne a respectar el nom- que mengen pa gràcies al nostre ajuntament regentat hui per hui per els socialistes.

Baix la meua opinió com un ciutadà més del poble, pense que es fa una festa per a jóvens massa exclusiva ya que l'afició per eixe estil de música es prou llimitada. Bo pero açò no ve per allò. Lo cert es que no he estat molt de temps, actuava un grup de Pego -poble que es troba al nort d'Alacant- i me he sentit ofés per els càntics adoctrinadors pancatalanistes del grupet, que més que cançons pareixien mítins independentistes seguits a crits per gent de les que estic convençut que més de la mitat no tenen principis ni vista, no en sentit lliteral per supost. El grup reivindicava una i atra volta la catalanitat dels valencians i m'ha vingut un oix interior que no he pogut aguantar anar-me'n ben llunt.

Yo com aldayer intente no permetre que el dines i esforç propi i dels meus siga usat per a dur a esta colla de manipuladors manipulats a seguir el seu propòsit que no compartixc. Com aldayer em trobe avergonyit, com a valencià ofés. ¿Per qué la música en valencià està tan politissada? ¿Per qué no es pot cantar en valencià deixant les idees polítiques a un costat? Es trist vore com la societat es víctima de ella mateixa, a lo millor deuria de sentir-me orgullós de vore com la adoctrinació política damunt meua no pot en la que he rebut de mos pares i de l'experiència.

I ya per a acabar m'agradaria escriure un text -esta volta en castellà- redactat per un historiador important en Espanya. Tracta sobre l'intent fallit revolucionari massonic en Babiera (Alemanya) i la posterior i sí conseguida revolució francesa. Pense que redacta molt be lo que baix el meu pensar sofrim en estos moments els valencians.

“Una sociedad es como un campo de cultivo. Sólo necesitas ocuparte de la enseñanza que reciben los niños, de las personas que administran la justicia, de algunos policias, y poco más... Con esas semillas en mano, lo que crecerá en pocos años será muy distinto. Arrancamos los hierbajos del cristianismo y sembramos la filosofía del progreso; arrancamos las malas hierbas del orden y sembramos la promesa de un futuro mejor; arrancamos esa institución opresora que se denomina familia y sembramos nuestra doctrina en los corazones de unos niños que serán educados única y exclusivamente por el Estado; arrancamos los púlpitos y quemamos las Biblias, y sembramos nuestros periódicos y panfletos. Así se cambia el corazón de una sociedad y cuando el corazón no es el mismo basta con dar una patada al mueble carcomido para que se venga abajo.”

1 comentario:

  1. La música en valencià està massa polititzada, hi estic d’acord. A mi tampoc m’agrada, crec que no es positiu, però entenc un poc els motius de la situació: pensa que hi ha una absència d’un circuit i d’una indústria musical en valencià que arribe al gran públic. Açò ocorre per múltiples raons: la política de les ràdios comercials emeten només en llengües fortes com el castellà o l’anglés, les discogràfiques sense pressupost no es voler embarcar en un negoci fet en una llengua minoritzada que contínuament suscita polèmica, els mitjans i institucions públiques tampoc no ajuden (pensa en el cas Munlogs, un grup que es presentà a un concurs de la Diputació de VLC, amb 2 maquetes idèntiques, una cantada en valencià i una altra en anglés: la que estava en valencià va ser desestimada i l’anglesa passà de nivell!). I a pesar d’un context contrari, els concerts de músics en valencià s’omplin.
    Doncs bé, aquesta absència d’indústria i la situació anormal de la llengua, que costa d’elevar als àmbits públics i privats, provoca, per part dels qui tracten de fer música en esta llengua, un bucle de reacció en contra que en certa manera sectaritza i monopolitza els temes de les cançons cantades per bandes novells, que se centren obsessivament en la defensa de la llengua i en posicions nacionalistes o independentistes que demanen un canvi polític en què la nostra llengua seria hipotèticament millor tractada. Jo ho entenc com un moviment minoritari que, atés que agonitza en les urnes, tracta de fer-se sentir per altres mitjans. Hi estigues d’acord o no, et parega extremista o no, té un caràcter revolucionari i de llibertat d’expressió ben lògic en un context castellanista sempre hostil. Només faltava que no els deixàrem tocar.
    Per cert, grups que toquen heavy metal en valencià hi ha ben pocs, i estos precisament no són els que canten sobre independentisme ni tracten d’adoctrinar.

    ResponderEliminar